dimarts, 21 d’abril del 2015

PATRÓ DE REDACCIÓ D’UN COMENTARI DE TEXTOS PAU



1.- TEMA.
                El tema, és a dir, l’assumpte o matèria de l’enunciat de l’autor XXX és…, centrat en...
                El tema que dóna coherència al text és...
                El tema del text gira al voltant de... a partir del dualisme entre els conceptes AAA i BBB
                ...amb la intenció comunicativa...

2.- PARTS BÀSIQUES DEL TEXT.
                Pel que fa a l’estructura, s’hi distingeixen X parts ben diferenciades: la part AA...
                La divisió del text en parts significatives ve donada perquè es tracta d’un relat/argumentació/article on s’observa una part AA, una altra BB..
                Com que es tracta d’un text narratiu/argumentatiu/descriptiu la seua estructura esdevé cronològica/lògica/...
                Pel que fa a les parts bàsiques del text, es tracta d’un fragment amb una tipologia textual ZZ i, per tant, presenta una estructura temporal/lògica amb fragments descriptius/argumentatius/expositius...
L’estructura que ordena el text argumentatiu es deductiva/inductiva, ja que...

3.- RESUM
                Aquest fragment de l’obra XXX es resumeix de la següent manera:
                Un possible resum del contingut significatiu del fragment de XXX podria ser el següent:
                El resum del fragment de XXX quedaria de la següent manera:

4.- VEUS DEL DISCURS
                Respecte a les veus del discurs, s’hi pot fer la següent anàlisi: la presència del narrador s’hi fa palesa amb ...
                Les veus del discurs que organitzen l’enunciació són les següents:
                Des del punt de vista de les veus del discurs, destaca el caràcter polifònic/quasi impersonal del text. Hi ha XXX...


5.- MODALITZACIÓ
                Les traces de subjectivitat deixades per l’emissor són diverses; trobem ___ com ara...
Quant a la modalització, cal dir que es tracta d’un text molt/poc modalitzat, amb una presència clara/escassa de l’emissor per donar la seua opinió. Per a això, utilitza __ ja a la línia
                Respecte a la modalització, és la veu del narrador la que mostra un text que aporta molta/poca subjectivitat amb la seua presència, mitjançant els següents recursos:

6.- TIPOLOGIA TEXTUAL
                Pel que fa a la tipologia textual, es tracta d’un text XX que pertany a l’àmbit d’ús ZZ
La tipologia textual predominant és la XX perquè es tracta d’un __ que conta/defensa...
Com a resultat del gènere i de la finalitat, la tipologia textual predominant és clarament XX, i això es veu en les característiques següents:

7.- VARIETAT DIALECTAL
                Pel que fa a la varietat dialectal emprada per l’autor, s’hi observa que és un text escrit en català oriental/occidental. Així, s’observa les desinències verbals XX, l’ús de l’accentuació...
Respecte a la varietat dialectal a què es pot adscriure el text, aquest presenta trets del català XX com ara l’ús del possessiu tònic meua/meva...
Pel que fa a la varietat diatòpica, és XX, sobretot per l’ús de la forma...

8.- REGISTRE
                Quant a la varietat diafàsica, el registre lingüístic és XXX. Açò es fa palés amb l’ús de paraules cultes/col·loquials/literàries...
                Pel que fa al registre, cal dir que està escrit en una modalitat estàndard/col·loquial... i presenta un estil elaborat/poc elaborat amb un llenguatge formal/col·loquial
                Respecte al registre, és XX, amb un llenguatge formal/informal amb característiques com ara...

9.- DÍCTICS
                Respecte a la referència exofòrica, els díctics que assenyalen el context són els següents:
                Quant a la referència exofòrica, els temps verbals díctics que assenyalen l’ara enunciatiu són XXX. A més, l’adverbi XXX situa el text en el moment de l’enunciació.

                Pel que fa a la referència exofòrica, els díctics que assenyalen la temporalitat/especialitat...

diumenge, 21 de setembre del 2014




LA NOVEL·LA PSICOLÒGICA
(agraïments al Centre Carles Salvador, i al mestre Toni Teruel)




Í N D E X

1. Introducció
1.1. Context històric i cultural
1.2. La novel·la psicològica

2. Mercé Rodoreda
2.1. Vida
2.2. Obra narrativa
2.2.1. Les obres de joventut. Obres anteriors a Aloma. Aloma
2.2.2. L’etapa de maduresa. Vint-i-dos contes. La plaça del Diamant. El carrer de les Camèlies. Jardí vora mar
2.2.3. La vellesa. La meva Cristina i altres contes. Mirall trencat
2.2.4. El retorn. Viatges i flors. Quanta, quanta guerra...
2.2.5. La mort. La mort i la primavera
2.2.6. Altres obres. Semblava de seda i altres contes. Isabel i Maria
2.3. Obra dramàtica. Un dia. La senyora Florentina i el seu amor Homer. Maniquí 1, maniquí 2. L’hostal de les tres camèlies
2.4. Conclusions
2.5.1. Constants temàtiques
2.5.2. Influències
2.5.3. Model lingüístic



BIBLIOGRAFIA


Actes del I Simposi Internacional de Narrativa Breu (1998), Barcelona, PAM.
ARNAU, C., “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. II, Barcelona, 1985, Ed. 62-Orbis.
---, “Mercè Rodoreda”, dins Història de la literatura catalana, vol. XI, Barcelona, 1988, Ariel.
---, Miralls màgics: Aproximació a l’última narrativa de Mercè Rodoreda. Barcelona, 1990, Ed. 62.
---, “Bearn o el somriure de Faust”, Revista de Catalunya, núm. 51, 1991, p. 133-145.
---, Pròleg a Rodoreda, Mercè: Isabel i Maria. València, 1992, 3i4.
---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1992, Ed. 62.
---, Mercè Rodoreda. Barcelona, 1996, Columna.
CAIXÀS, J. i al., Breu història de la literatura catalana, Barcelona, 1998, La Magrana.
CAMPILLO, M. i GUSTÀ, M., “Mirall trencat”, de M.Rodoreda, Barna, 1988, Empúries
CARBONELL, A. i al., Literatura catalana. Dels inicis als nostres dies, Barcelona, 1986, Edhasa.
CARBONELL, N., “La plaça del Diamant”, de M. Rodoreda, Barna, 1994, Empúries.
CASALS COUTURIER, M., Mercè Rodoreda. Conta la vida, la literatura, Barcelona, 1991, Ed. 62.
---, Pròleg a: Mercè Rodoreda, El torrent de les flors, València, 1993, Eliseu Climent.
CASTELLET, J. M., “Mercè Rodoreda”, dins Els escenaris de la memòria, Barcelona, 1988, Ed.62.
CORTÉS, C., Els protagonistes i el medi en la narrativa de Mercè Rodoreda (els usos simbòlics dels elements de la natura), Alacant, 1995, Institut de Cultura Juan Gil Albert
FERRÀ-PONÇ, D., Escrits sobre Llorenç Villalonga, Ciutat de Palma, 1997, Universitat de les Illes Balears/Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
FLUIXÀ, J.A., “Introducció” a Rodoreda: La plaça del Diamant. Alzira, 1997, Bromera
FUSTER, J., Literatura catalana contemporània, Barcelona, 1985, Curial.
GUSTÀ, M., “Llorenç Villalonga”, dins J. MOLAS (director): Història de la literatura catalana, vol. XI. Barcelona, 1988, Ariel.
IBARZ, M., Mercè Rodoreda, Barcelona, 1991, Empúries.
OLEZA, J., “Introducció” a Villalonga, L.: Relats,  Alzira, 1996, Bromera.
POMAR, J., La raó i el meu dret. Biografia de Llorenç Villalonga, Palma de Mallorca, 1995, Moll.
ROCA MUSSONAS, Maria A., “Aspectes del sistema simbòlic a La plaça del Diamant”, Catalan Review, vol. II, núm. 2, 1987 (desembre).
SANTA, A. (Ed.), Llorenç Villalonga. Camins creuats, IV, Lleida, 1997, Universitat de Lleida-Pagés Editors.
RIQUER, COMAS, MOLAS, Història de la literatura catalana, XI, Barna, 1985: Ariel.
SIMBOR ROIG, V., Llorenç Villalonga, a la recerca de la novel·la inefable, València/Barcelona, 1999, IIFV - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
SOBRÉ, J. M., “L’artifici de La plaça del Diamant, un estudi lingüístic“, dins In memoriam Carles Riba (1959-1969). Barcelona, 1970.
TRIADÚ, J. “La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda”, dins Guia de literatura catalana contemporània (a cura de Jordi Castellanos), Barcelona, 1973, Ed. 62.
VIDAL ALCOVER, J., Síntesi d’història de la literatura catalana, Barcelona, 1980, La Magrana.
---, Llorenç Villalonga i la seva obra, Barcelona, 1980 b, Curial.

1. Introducció
1.1. Context històric i cultural
Segons la proposta de Vidal Alcover (1980: 146), la narrativa catalana de postguerra es pot classificar en tres apartats: 1) narrador d’obra iniciada abans de la guerra i que escriuen, o més ben dit, conten d’una manera nova respecte a la narrativa anterior; 2) narradors, l’obra dels quals no suposa cap intenció renovadora i que també comencen a escriure abans del conflicte o immediatament després; 3) narradors que representen la renovació de les tècniques narratives anteriors i que comencen a escriure després de la guerra; 4) narradors adscrits al neorealisme; 5) narradors dels anys 70; i 6) narradors del 80.
El primer apartat seria el reservat per a Llorenç Villalonga i per a Mercè Rodoreda. Tots dos comencen a publicar pel mateix temps, tots dos aporten aires nous a la narrativa catalana i tots dos veuen la seua carrera d’escriptors acomplida i reconeguda després de la guerra.

1.2. La novel·la psicològica
Llorenç Villalonga i Mercè Rodoreda (i altres escriptors, com Miquel Llor[1] i Carles Soldevila[2]) van practicar una literatura que sovint hom ha qualificat de psicològica.
Per novel·la psicològica –encara que el terme es presta a múltiples lectures- se sol entendre l’intent de reflectir el món interior dels personatges, els seus pensaments, vida interior, maduració i evolució, sentiments, caràcter, ideologia, visió del món, escala de valors... Els narradors es valen de diversos recursos per aconseguir-ho, un dels més característics és la narració en primera persona i l’anomenat monòleg interior, que en els casos més extrems pot arribar al flux de consciència que James Joice va fer servir en el seu Ulisses.
En la novel·la psicològica, doncs, l’argument o la tesi cedeixen el pas davant l’anàlisi dels personatges. El cas més clar de novel·la que prescindeix de l’argument per a centrar-se en la vida interior del personatge és potser el d’ A la recerca del temps perdut, de Proust, una novel·la, per cert, molt admirada per Villalonga.





2. Mercé Rodoreda

2.1. Vida
2.1.1. Abans de la guerra
Mercè Rodoreda i Gurgui va nàixer a Barcelona el 10 d’octubre de 1908. Visqué una infantesa envoltada d’un ambient familiar afectuós i molt sensible als moviments culturals catalans de l’època (son pare li llegia Verdaguer, Guimerà, Víctor Català i, sobretot, Ruyra) i al catalanisme. Als nou anys la seua mare la va traure de l’escola perquè l’ajudara a cuidar de l’avi. Durant tota la vida conservà una nostàlgia pels estudis no realitzats. A partir d’aquell moment, a més, la seua infantesa va quedar marcada per la solitud, sentiment que va amerar la seua obra, i també per la lectura. Als vint anys es va casar amb el seu oncle, arribat de feia poc d’Amèrica, i al cap d’un any nasqué el seu únic fill, Jordi.
Molt aviat la seua atracció per la literatura es va concretar en col·laboracions amb diversos diaris i revistes de l’època (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...), generalment en forma de contes. Durant la República, la seua condició d’administrativa de la Institució de les Lletres Catalanes i, després, de correctora en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat li va permetre conèixer molts dels escriptors de l’època i participar en tertúlies literàries i activitats culturals.
També prengué contacte amb l’anomenat Grup de Sabadell (Pere Quart, Miquel Llor, Armand Obiols, Francesc Trabal...) . Alhora que anava introduint-se en els ambients intel·lectuals, Mercè Rodoreda anava distanciant-se de la seua família, incloent-hi el seu fill i el seu marit.
En aquesta època va escriure algunes novel·les: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Aquestes primeres narracions van ser rebutjades posteriorment per l’autora. L’any 1938, i com a culminació d’aquest primer període, apareix Aloma –premi Creixells de 1937, i reescrita el 1969.

2.1.2. L’exili
El caire que prenia la guerra va obligar Mercè Rodoreda a exiliar-se. De primeres, es va refugiar a Roissy-en-Brie (Tolosa), i després se’n va anar a París, d’on hagué de fugir a peu quan hi entraren els alemanys. L’any 1941 arriba a Llemotges, on es va estar dos anys, i després va passar dos anys més a Bordeus. Foren anys de patiment, de treball dur, de cosir per a poder malviure. Per fi l’any 1954 es va establir a Ginebra.
Després d’aquest parèntesi tràgic, Mercè Rodoreda no es va veure amb forces, ni físiques ni morals, de reprendre la carrera novel·lística. L’únic que va poder fer va ser alguns contes que publicà durant l’exili i que reflecteixen les seues experiències: “Orleans, 3 quilòmetres” i el recull Semblava de seda i altres contes.
Va escriure també alguns poemes que reberen diversos premis en els jocs florals celebrats a Londres, a París i a Montevideo.
L’aparició de Vint -i- dos contes el 1958 (premi Víctor Català de 1957) va ser la mostra represa amb intensitat de l’activitat literària. L’any 1962 va significar un punt importantíssim de l’etapa de maduresa amb la publicació de La plaça del Diamant. D’aquesta època són també El carrer de les camèlies (1966, premi Sant Jordi), Jardí vora mar (1967) i  La meva Cristina i altes contes (1967).
Durant els anys 60 i fins el seu retorn definitiu a Catalunya, Mercè Rodoreda viu a cavall entre Ginebra, París i Barcelona, on es compra un pis a Sant Gervasi, l’entranyable barri de la seua infantesa. Tot i això Barcelona ja no és la ciutat que ella va conèixer, ha esdevingut una ciutat sorollosa i bilingüe. A pesar de l’èxit creixent dels seus llibres, l’escriptora continuava menant una vida solitària: “ la gent més aviat fa nosa. Tinc molt pocs amics i coneguts”, va declarar.

2.1.3. El retorn
A mitjan dècada dels 70 Rodoreda torna a Catalunya definitivament. S’instal·la a Romanyà de la Selva, en una casa prop de la mar i voltada d’un magnífic jardí. En aquest marc comença una època de plenitud: enllesteix Mirall trencat (1974), publica el recull de narracions Viatges i flors (1981) i una novel·la Quanta, quanta guerra...) 1981). La mort, esdevinguda el 1983, li va impedir de veure publicada la seua darrera novel·la, La mort i la primavera.
El darrer tram de la vida de l’escriptora va ser també l’època del reconeixement de la seua obra, ja recuperada la democràcia i la Generalitat. A més La plaça del Diamant es porta al cinema i l’autora rep tot de premis i distincions, entre els quals el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 1980.

2.2. Obra narrativa
2.2.1. Les obres de joventut
2.2.1.1. Obres anteriors a Aloma
Els anys d’aprenentatge de Mercè Rodoreda culminaren amb la publicació d’Aloma. Abans, però, havia publicat molts contes a diaris i revistes (Mirador, La Revista, Revista de Catalunya...) i quatre novel·les que mostren encara la seua inexperiència, però que ja apunten algunes de les característiques de l’autora: Sóc una dona honrada? (1932), Del que hom no pot fugir (1943), Un dia en la vida d’un home (1934) i Crim (1936). Les dues primeres són obres personals que tracten la condició de la dona, caracteritzada per una radical frustració i plantejada mitjançant una trama generada pel triangle amorós. Les dues obres, a més, estableixen una relació d’oposició entre els dos sexes, una altra de les constants de l’autora. Les dues últimes obres, en canvi, reflecteixen la influència del Grup de Sabadell.

2.2.1.2. Aloma

Es tracta d’una novel·la que hom ha considerat psicològica i en certa manera autobiogràfica que tracta de l’enfrontament d’una noia adolescent amb el món que va descobrint i que experimenta situacions emocionals límit.
Argument. L’oposició dominant és l’existent entre Aloma i Robert, entre una noia somiadora i ingènua i un home més gran i amb experiència. Es tracta del germà de l’Anna (la cunyada), que arriba d’Amèrica i s’instal·la a la torre de la família per una temporada. Les estacions (la novel·la transcorre en un any) marquen el pas tel temps i dels esdeveniments, Rovert, per exemple, arriba en primavera. La malaltia del petit nebot (Dani) els dóna oportunitat per intimar. Les relacions es consumen, simbòlicament, la revetlla de Sant Joan. Arriba la tardor i amb el temps cada vegada més rúfol arriben també els esdeveniments negatius: mor el petit Dani, Joan (el germà d’Alima) anuncia que s’ha de vendre la casa, Robert se’n va i Aloma, sola i prenyada, s’ha d’enfrontar a un futur desolador (arriba l’hivern).

2.2.2. L’etapa de maduresa

2.2.2.1. Vint-i-dos contes

Podem considerar aquest recull com una obra pont que enllaça la producció d’abans de la guerra amb la posterior, de fet, segons va confessar l’autora, alguns dels contes els començà a escriure a Bordeus, el 1945 o 1946. Al costat d’una gran unitat temàtica els contes presenten una visible crisi de tècniques, perquè han passat ja una pila d’anys des que Rodoreda havia publicat el seu darrer llibre.
La majoria dels contes tenen com a protagonistes homes i, sobretot, dones que voregen la maduresa (l’edat de l’autora) i desprenen un profund sentiment de pessimisme i d’amargor. Els protagonistes solen ser infeliços, de vegades amb motius de pes, fins el punt que algun troba en el suïcidi una sortida a la seua situació.
Però, al costat de la unitat temàtica de Vint-i-dos contes trobem, en canvi una gran varietat i crisi de tècniques. Potser l’aspecte més remarcable del recull és que en alguns contes (especialment en “la sang”, “Tarda al cinema”, i “En el tren”) l’autora troba un estil nou que li donarà el to i l’estructura de novel·les posteriors: les protagonistes (una noia o una dona més madura) expliquen la seua vida –plena d’amargor- en to col·loquial, sense dramatisme, d’una manera directa i senzilla, sense caure en el plany fulletonesc.

2.2.2.2. La plaça del Diamant
Es tracta de l’obra clau de Mercè Rodoreda  i la que més èxit ha tingut.
En aquesta obra Rodoreda se centra en un altre dels seus personatges femenins: Natàlia-Colometa. Es tracta d’un personatge empès pels anys, per la vida i per les dificultats, “una ànima de càntir que passa pel món sense saber ben bé què li succeeix”, com escrigué Jaume Vidal Alcover (1980: II, 151). La Colometa, a diferència d’Aloma, no deixa arrere l’adolescència, sinó que perd la joventut, encara que, per contra, acaba guanyant la maduresa. Un altre dels temes típicament rodoredians present en la plaça del diamant és la relació conflictiva entre els dos sexes, un antagonisme que es fa palès en la parella protagonista: Natàlia es casa amb Quimet i amb el casament perd fins i tot el nom, esdevé Colometa, és a dir, un ésser submís i anul·lat. Però aquest personatge acaba madurant, aprèn a adaptar-se a una vida que s’ha de viure, sovint sense ganes i tot.
La maduració del personatge va lligada a la història de Catalunya. La visió del món i l’actitud de Natàlia-Colometa v evolucionant i madurant en relació amb la seua edat i amb els esdeveniments històrics: abans, durant i després de la guerra. En els primers capítols l’autora recupera la seva infantesa fent que la protagonista explique la seua vida de dona de la menestralia barcelonina (del barri de Gràcia), una vida alterada tan sols per maldecaps “petits”, domèstics. Però els esdeveniments històrics (la República i la guerra) fan que els maldecaps de la protagonista passen a ser grans, perquè són, ara, els de tota la societat. Aquesta vida d’angoixa, però, té com a contrapartida positiva l a maduració del microcosmos popular, menestral, en què es mou la novel·la. En aquests capítols la novel·la assoleix un veritable alè èpic per la seua densitat i dramatisme: la mort del marit i dels amics al front, la manca de menjar, la soledat, l’intent de suïcidi... La prosa de Rodoreda esdevé més subjectiva i emocionant. Els darrers capítols se situen en la postguerra de Barcelona, que l’autora no va conèixer, un món desert de persones i de coses. En contrast amb la descripció minuciosa de la Barcelona popular de la primera part, ara la ciutat es converteix en un espai boirós i imprecís i la protagonista es veu abocada a una vida sense dificultats ni misèries, però grisa i mancada de vitalitat, com el seu nou marit.

2.2.2.3. El carrer de les Camèlies (1966)
Hom ha considerat que El carrer de les Camèlies –guanyadora del premi Sant Jordi- és una continuació de La plaça del Diamant, però una continuació exasperada, que actua com una liquidació dels procediments realistes fins ara emprats. Efectivament, la protagonista, Cecília Ce, representa un cas límit d’explotació de la dona, car es tracta d’una prostituta. Tot i això ella també aconsegueix  madurar gràcies al pas dels anys i a l’experiència adquirida i passa d’una condició oprimida a una de dominadora. Hi retrobem, doncs les característiques de les heroïnes rodoredianes, marcades per la soledat i la sensació d’estranyesa al món.
Simbolisme. Com els coloms de La plaça del Diamant, en aquesta novel·la també apareix un element simbòlic, en aquest cas els àngels.
Arguments i estructura. Una altra similitud entre les dues obres és la relació entre el temps històric (la postguerra en una Barcelona desolada) i la vida de la protagonista, plena de dramatisme des del començament: es tracta d’una nena trobada per un matrimoni a la porta de sa casa, al carrer de les Camèlies. Precisament aquest carrer és l’escenari que obre i tanca la novel·la –com passa a La plaça del Diamant -. Però, també com en la novel·la precedent, malgrat l’aparent circularitat, la història queda oberta perquè a la protagonista encara li queden anys per viure i això obre una porta a l’esperança.
L’obra consta de 50 capítols. En els dotze primers, la protagonista, una nena, és recollida per un matrimoni gran quan la troben al reixat de la seva torre. Aquesta part descriu la vida quotidiana de la noia al barri i el seu desig d’anar a buscar el pare desconegut. Cecília acaba marxant amb el primer home que la conquista.
El nucli ocupa del cap.13 al 38. Hi trobem les relacions amoroses organitzades en una gradació progressiva de benestar econòmic però d’angoixa física i psicològica. Cecília passa de l’estrat més marginal (les barraques dels xarnegos) a la prostitució. La degradació es reflecteix en una sèrie de motius recurrents: vòmit, avortament, suïcidi. S’hi exasperen la submissió de la dona i els trets negatius de l’home.
En els darrers capítols (39-50) Cecília narra la seua emancipació, una tímida felicitat que es va apoderant de l’univers de ficció de la mà de l’Esteve, una altra figura benèfica (com l’Antoni de La plaça del Diamant).

2.2.2.4. Jardí vora mar
Aquesta és també una novel·la lligada a les dues anteriors però projectada ja vers la següent, presidida pel mite. La principal novetat estilística és que la història principal –els amors tràgics d’una parella, Eugeni i Rosamaria– no és narrada directament per cap dels protagonistes, sinó per un vell jardiner que els observa des de la distància de la seua situació dels seus anys. Hi ha per tant un distanciament oposat al subjectivisme de les obres anteriors, i un punt de vista masculí, també oposat al femení fins ara dominant. Finalment és el diari d’Eugeni l’encarregat d’aclarir la història, configurada com un trencaclosques.
Argument. Eugeni i Rosamaria s’estimen des d’infants, però ella, menys sentimental, es va casar amb un ric perquè no volia dur una vida pobra. Eugeni acaba casant-se amb Maribel, una noia benestant i s’instal·la en una torre d’estiueig prop de la de Rosamaria. Llavors tracta de recuperar el passat. Però com que no ho aconsegueix, acaba suïcidant-se, s’ofega en la mar.
Simbolisme. Juntament amb el símbol recurrent del jardí (un esplèndid jardí vora la mar en un lloc indeterminat de la costa catalana, que el jardiner cuida amb molta tendresa), en la novel·la n’apareix un altre d’inèdit que tornarem a trobar en l’etapa següent de l’escriptora: l’aigua. És un símbol de reconeguda universalitat, lligat a la mort, però, també, a la infantesa, i que ja va emprar Poe, autor admirat per Rodoreda.
2.2.3. La vellesa
L’edat, tant significativa en les ficcions rodorediana, pren en aquesta nova etapa una importància fonamental. L’autora abandona la temàtica característica de l’etapa anterior (la dona explotada, marginada i menyspreada) i se centra en la condició humana, enfrontada en la preocupació principal de la vellesa: la mort.

2.2.3.1. La meva Cristina i altres contes (1967)
Aquest recull de contes és presidit pel prodigi, pel fet fabulós i sovint pel mite. Els personatges, que en obres anteriors s’enfrontaven a una societat o temps històrics que els condicionava, s troben al centre d’un medi diferent: la natura, no sols el paisatge, sinó també els animals que ni viuen i els astres que la presideixen (la lluna sobretot). Es tracta, doncs, d’un món total i prodigiosament viu. Apareix també un tema torbador: la metamorfosi, una metamorfosi apuntada en alguns contes ("Una fulla de gerani blanc”, “La gallina”) i una palpable realitat en altres (“La salamandra”, “El riu i la barca”).
A diferència d’obres anteriors, les heroïnes de Rodoreda ja no avancen per un món quotidià i concret (urbà, generalment de Barcelona) sinó per espais indeterminats i oberts, amb una rica vegetació i presidits per l’aigua, un element decisiu en la nova etapa de l’autora.

2.2.3.2. Mirall trencat (1974)
Aquesta novel·la presenta diverses característiques originals en l’autora com ara una extensió considerable i l’abundància de personatges.
Estilísticament, Rodoreda abandona en Mirall trencat l’estil col·loquial, l’escriptura parlada per un estil molt més literari, de vegades fins i tot barroc.
Símbols. La visió del món que es desprén de  Mirall trencat és la més tràgica i desencisada de totes. Abans les seues novel·les en acabar-se restaven obertes i amb algun símbol d’esperança (àngels, coloms). En aquest cas, però, es tracta d’una novel·la tancada: el foc ho destrueix tot i la majoria dels personatges han mort. En l’epíleg final apareix també un animal simbòlic, però en aquest cas repulsiu: “una rata fastigosa, amb el cap mig rosegat, voltada de mosques verdes”.
A més, hi apareixen altres símbols. El mirall (pas del temps) que acaba trencant-se. L’aigua, símbol maternal i de puresa i alhora de mort: tots els nens i els personatges lligats a la infantesa que moren no fan a l’aigua.
Estructura i argument. La novel·la narra la història i el declivi d’una família de la burgesia catalana entre finals del segle passat i la guerra civil, reflectida en l’evolució de la torre que habiten. És dividida en tres parts.
La primera, serveix per introduir els personatges i l’escenari. Hi predomina la narració d’esdeveniment i d’escenes. Se centra en els fundadors de la família: Teresa Goday, vídua jove, i Salvador Valldaura, diplomàtic que ha viatjat pertot. El matrimoni, culte i benestant, s’estableix en una torre del barri de Sant Gervasi. Tenen una filla: Sofia, que acabarà casant-se amb Eladi Rerriols, dependent de comerç que, al seu torn, té una filla natural secreta, Maria, amb una cupletista. Ramon i Jaume, fills de Sofia i Salvador, formen amb Maria el triangle infantil que esdevé el nucli dramàtic de la segona part.
La segona part abandona la narració de fets i s’aboca a la intimitat dels personatges. El petit Jaume és assassinat inconscientment per Ramon i Maria, que descobreixen que són germans i, per tant, que la seua relació és impossible. Maria se suïcida (com son pare Eladi) i Ramon, més covard, acaba arrenglerant-se en el món dels adults.
La tercera part és la de l’ensulsida definitiva de la família. Teresa, l’ànima de la família i la figura adulta més pròxima als infants, mor. El temps històric, la guerra civil, acaba de completar el panorama de destrucció, reflectit en l’enderrocament de la torre.

2.2.4. El retorn
Rodoreda viu ja definitivament a Catalunya i, malgrat la seua edat, uns setanta anys, se sent amb forces de donar una nova orientació a la seua obra.

2.2.4.1. Viatges i flors
Com en altres ocasions, aquest recull de contes anuncia la novel·la següent de Rodoreda. Es divideix en dues parts: “Viatges a uns quants pobles”, escrit a Romanyà “de pressa” i poc d e temps abans de la publicació, i “Flors de debò”, que “va durar una eternitat i va ser escrit a Ginebra”, segons l’autora.
En aquests contes Rodoreda se situa al marge de la realitat i crea un univers personal amb l’ajuda de 38 flors imaginàries, identificades amb un nom que n’assenyala el comportament o essència. Es tracta d’una flor insòlita, acompanyada d’una fauna igualment singular, totes dues antropomòrfiques.
“Viatges a uns quants pobles” es relaciona, pel tractament i sentit amb la novel·la posterior, Quanta, quanta guerra... De fet en totes dues obres el fil conductor és el pelegrinatge del protagonista, que va a la recerca de “cors obscurs i de costums ignorats”. Hi abunden els elements de caire esotèric i misteriós.

2.2.4.2. Quanta, quanta guerra...
El fil conductor és el viatge del protagonista, Adrià Guinart, per diferents contrades. Es tracta d’un viatge íntim i personal, ascètic i místic, un procés, al capdavall, iniciàtic: a través d’una sèrie de proves (el gruix de la novel·la) Adrià esdevé un home madur, però primer haurà de separar-se del lloc d’origen i d’una infantesa misteriosa. El final d’aquest viatge arriba després d’una mort-renaixement simbòlica.
Símbols. Es tracta d’un viatge nocturn (l’acció transcorre en una única i llarga nit), presidit per la Lluna, símbol de la mort i del renaixement. Quan acaba el viatge, el sol (Déu) comença “a pujar cel amunt”.
L’escenari de la ficció és un espai obert, vegetal sobretot, i de gran bellesa i misteri, on sobresurt l’arbre com la Leit–motiv simbòlic, que amb la seua verticalitat uneix cel i terra, la fusió còsmica i la immortalitat.
Influències. En aquesta novel·la podem detectar influències de la Divina comèdia i del Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki.

2.2.5. La mort
2.2.5.1. La mort i la primavera (1986)
D’aquesta novel·la, pòstuma i inacabada (Rodoreda va morir el 1983 i es publicà el 1986), potser n’hi hagué una redacció inicial dels anys seixanta, però tot i això sembla més aviat una exasperació de la novel·la anterior, sobretot perquè la presència de la mort és abassegadora.
La novel·la arranca del suïcidi del protagonista, fins i tot sembla que intentà representar el més enllà en uns capítols que Mercè Rodoreda no va poder acabar.
El protagonista és un adolescent (Com en Quanta, quanta guerra...) anònim que realitza la seua iniciació mitjançant uns ritus característics de la societat (també sense nom) arcaica i cruel on viu. A diferència de la novel·la anterior, la iniciació no és individual, sinó col·lectiva.
El resultat és un univers místic, amb una cosmogonia ben present, on tot es troba rigorosament codificat i dominat pels ritus.
Simbolisme. El simbolisme està relacionat amb l’alquímia és omnipresent, amb figures com ara el ferrer (senyor de la vida i la mort), o el pres (símbol de la condició humana). A més a més ja no es divideix en tres parts com abans, sinó en quatre, com els quatre elements de l’alquímia     (terra, aigua, aire i foc).

2.2.6. Altres obres
2.2.6.1. Semblava de seda i altres contes (1978)
Es tracta d’un recull de contes escrits al llarg de la seua vida. Li manca, doncs, la unitat present en altres reculls, però resulta molt interessant perquè permet de veure l’evolució global de l’autora.

2.2.6.2. Isabel i Maria
Escrita probablement al llarg dels anys cinquanta, aquesta novel·la va quedar inèdita fins l’any 1991. Més que no una novel·la es tracta de diversos fragments.

2.3. Obra dramàtica
Tal com assenyala Montserrat Casals (1993), l’existència de diverses versions i fragments fa difícil establir tant el nombre com la datació de les peces teatrals escrites per Rodoreda. En tot cas el volum El torrent de les flors (València: Eliseu Climent, 1993) n’aplega quatre:
- Un dia, sembla que escrita el 1959, explica la història d’una família  a partir d’una casa abandonada. És, doncs, un argument molt semblant al de Mirall trencat, encara que la Teresa Goday es diu ara Caterina.
- La senyora Florentina i el seu amor Homer, ens convida al saló d’unes amigues veïnes on retrobem la Zerafina, la minyona que malda per fer-se lloc a ciutat.
- Maniquí 1, maniquí 2. Uns vagabunds ens descriuen el seu ambient de marginació tot i recordar-nos que tenen dret a somiar una vida passada, potser inventada, molt millor.
- L’hostal de les tres camèlies, estrenada el 1976. Retorn al drama rural, protagonitzat per uns personatges bastant típics. Pren el punt de vista d’una sord-muda que es veu obligada a parlar.

2.4. Conclusions
2.4.1. Constants temàtiques
- Relacions afectives humanes quasi sempre insatisfactòries, en què la dona s’emporta la pitjor part de les relacions de parella: monotonia, tedi, relació desequilibrada, violència, humiliació...
- La dona marginada.
- Importància de la primera relació amorosa dels protagonistes, especialment en les dones. Aquesta relació marcarà la seua vida i l’evolució posterior de la trama.
- La guerra.
- La soledat, la incomunicació humana i l’angoixa existencial.
- La metamorfosi en narracions miticosimbòliques. Els esdeveniments externs tradueixen l’evolució del món intern dels personatges.
- L’esperança. Malgrat la desesperació vital de les heroïnes rodoredianes, quasi sempre queda al final una porta oberta a l’esperança que configura un final obert de l’argument.

2.4.2. Influències
Quant a influències de corrents estètics hi detectem l’objectivisme nord-americà (alguns elements en narracions com ara “Darrers moments” i “Un home sol”), el realisme vuitcentista i l’existencialisme (reflectit en l’angoixa provocada per la solitud en alguns personatges). Sembla que es deixà influir per alguns corrents esotèrics, sobretot en l’etapa final, les novel·les miticosimbòliques, en què fa servir símbols lligats als ritus d’iniciació maçònics i a l’alquímia.

2.4.3. Model lingüístic
El model de llengua de l’obra de Rodoreda ha suscitat sovint molt d’interès sobretot perquè, sense eixir-se’n pràcticament mai dels límits de la normativa va aconseguir una gran versemblança allà on el català ho té més difícil: la reproducció d’un registre col·loquial i oral. Josep-Miquel Sobré (1970, 363-375) n’han analitzat els trets més significatius: tria el lèxic més popular a Barcelona; bandeja els anomenats “arcaismes gramaticals” (altrament, tanmateix, ans, car, quelcom...) ; i i que predominen sobre la resta de conjuncions; recorre a l’anacolut i al pleonasme, fa servir abundants frases fetes de sabor popular, etc.


[1] Miquel Llor (Barcelona, 1894-1966), és autor de novel·les com Història grisa (1925), Tàntal (1929), Laura a la ciutat dels sants ( la seua novel·la potser més reeixida, de 1931), El premi a la virtut o un idil·li a la plaça de Sant Just (1947), Jocs d’infants (1950) i Un camí de Damasc (1950). A més va traduir André Gide i Albertot Moravia.
Segons el crític Domènec Guansé, la literatura de Llor és “una confessió de pecats abominables, pecats dels seus protagonistes, naturalment, dels quals en revela, amb morosa impudícia, les febleses i les nafres: personatges, per endavant, vençuts, blans, sense ressorts morals, sovint amb l’ànima podrida, d’un pessimisme desesperant”.
Joan Fuster (1985, 267) abona aquesta opinió: “ Com a novel·lista Miquel Llor ha mostrat una visible preferència per individus i atmosferes lleument “descompostos”. I s’inclina sobre ells per operar una dissecció exhaustiva, indagant mòbils, caràcters i gestos amb inflexible precisió. Es manté així dins el corrent més clàssic de la novel·la psicològica.”
[2] Carles Soldevila i Zubiburu ( 1892-1967). Publicà el 1913 el recull de poemes de caire modernista Lletanies profanes. Tot i això Jaume Vidal l’enquadra entre els novel·listes més clarament adscrits al noucentisme ( amb Llor i Jordan). Entre les seues novel·les destaca Moment musical (1936), Fanny (1929), Eva (1931), Valentina (1933), Bob a París (1952), Papers de família (1960). De totes va ser Fanny la que va aconseguir major èxit, una obra que el recurs al monòleg interior acosta a la novel·la psicològica.

dissabte, 20 de setembre del 2014

2n de Batxillerat AUTOR/A TÍTOL EDITORIAL(COL·LECCIÓ)

La llista és provisional.


DUES OBRES DE NARRATIVA,

 1 ENRIC VALOR La idea de l'emigrant Tàndem

 2 ENRIC VALOR L'ambició d'Aleix Tàndem

 3 ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL La pell freda La campana

 4 QUIM MONZÓ Guadalajara Quaderns Crema

 5 QUIM MONZÓ Mil cretins Quaderns Crema

 6 QUIM MONZÓ L’illa de Maians Quaderns Crema

 7 MONTSERRAT ROIG El temps de les cireres Edicions 62


UNA OBRA DE POESIA

 8 VICENT ANDRÉS ESTELLÉS Antologia poètica Bromera (Els Nostres Autors)

 9 MIQUEL MARTÍ I POL Antologia poètica Edicions 62 / Ed. Barcanova


UNA OBRA DE TEATRE

 10 OLIVER; PEDROLO; BENET I JORNET; R. SIRERA Teatre Edicions 62 (MOLC)

 11 MANUEL DE PEDROLO Cruma. Homes i No Edicions 62


UNA OBRA D'ASSAIG

 12 JOAN FUSTER Diccionari per a ociosos Edicions 62

 13 JOAN FUSTER Escrits sobre la llengua Tàndem (Joies de paper)

 14 JOAN FUSTER Ser Joan Fuster Bromera

 10 JOAN FRANCESC MIRA Una biblioteca en el desert Bromera (Els Nostres Autors)




Aquestes llistes podrien ampliar-se en cas que el professorat ho considerara oportú (aparició d'un llibre interessant al llarg de l'any, assistència a alguna xerrada amb un escriptor, etc.) o per tal d'adaptar-se a les necessitats de l'alumnat (seleccionar un llibre d'un curs anterior o posterior segons el procés d'aprenentatge del nostre alumnat, per exemple).

dilluns, 15 de setembre del 2014

CRITERIS D’AVALUACIÓ EXAMEN PAU

Valencià: Llengua i Literatura II
Les proves d’accés a la universitat de Valencià: llengua i literatura, d’acord amb Reial Decret 1892/2008, de 14 de novembre (BOE núm. 283, 24 de novembre de 2008), tenen com a objectiu valorar la maduresa acadèmica de l’estudiant, els coneixements i les capacitats adquirits en el Batxillerat i la capacitat per a seguir amb èxit l’ensenyament universitari.
Les preguntes de la prova es basaran en les capacitats i els continguts indicats per la Conselleria d’Educació en el Decret 102/2008, d’11 de juliol (DOGV núm. 5806, 15.07.2008), per a l’assignatura de segon de Batxillerat Valencià: llengua i literatura II.
La prova durarà una hora i mitja, i tindrà dues opcions completes (sense possibilitat d’opcionalitat interna). L’examen constarà de tres parts:
1. Comprensió del text
2. Anàlisi lingüística del text
3. Expressió i reflexió crítica
Com es concreta més avall, aquesta prova pararà atenció sobre: l’habilitat de comprensió lectora (part 1), el coneixement i l’ús reflexiu del model lingüístic de referència (part 2) i l’habilitat d’expressió escrita (part 3). Incorpora també continguts d’història de la literatura (ss. xx-xxi), però posats al servei de la comprensió dels textos literaris i de l’expressió.


1. Estructura de l’examen

1.1. Comprensió del text
Avaluarà la capacitat de l’alumnat de comprendre un text. Es demanarà a l’alumnat que responga quatre preguntes sobre un text de 25 a 30 línies de caràcter literari o no literari. Les preguntes seran del tipus següent:
1. Descriure el tema i les parts bàsiques del text.
2. Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies.
3. Identificar la tipologia textual especificant els trets corresponents que apareixen al text.
4. Identificar el registre (formal/informal) i la varietat geogràfica especificant els trets corresponents que apareixen al text.
5. Identificar recursos expressius o tipogràfics presents al text: metàfora, metonímia, hipèrbole, tipus de lletra, cometes, etc.
6. Identificar les veus del discurs.
7. Identificar i justificar les marques de modalització del text.
Les dues primeres preguntes generalment es correspondran amb els enunciats 1. i 2., i les altres dues se seleccionaran a partir dels altres enunciats d’acord amb les possibilitats que oferirà cada text.

1.2. Anàlisi lingüística del text
Avaluarà la competència lingüística i el coneixement reflexiu del model lingüístic de referència. Es demanarà a l’alumnat que responga tres preguntes sobre qüestions de pronúncia, gramaticals, lèxiques i fraseològiques relacionades amb el text, com ara les següents:
Proves d’accés a la Universitat, pla 2010
1. Qüestions sobre aspectes bàsics de la pronúncia: distinció entre vocals obertes i tancades (o/e), entre consonants sibilants sordes i sonores, entre consonants palatals sordes i sonores, enllaços fonètics (fonosintaxi: “les ales”, “una hora”).
2. Qüestions sobre l’ús dels temps verbals: alteració de les referències temporals d’un fragment (ex.: de present a passat, de passat a present).
3. Qüestions sobre aspectes sintàctics i discursius: identificació de les funcions sintàctiques, tipus d’oracions compostes, mecanismes gramaticals de referència (pronominalització –febles, relatius–, connectors i dixi).
4. Qüestions de lèxic, semàntica, fraseologia i terminologia: definir o donar un sinònim, un antònim, hiperònim o un hipònim de mots o termes extrets del text; explicar (per mitjà d’un sinònim o d’una definició) el significat d’unitats fraseològica extretes del text o generar una frase en què es faça servir correctament mots, termes o unitats fraseològiques extrets del text.

1.3. Expressió i reflexió crítica
El punt d’atenció d’aquesta part de la prova serà la capacitat de l’estudiant d’elaborar textos en un registre formal i de valorar críticament un text. S’hi plantejaran dues qüestions. Cada qüestió demanarà la producció d’un escrit d’extensió mitjana (unes 150 paraules). La primera se centrarà en la literatura i podrà tenir un dels enunciats següents:
1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.
2. Explica les característiques més importants de l’obra literària d’Enric Valor.
3. La producció literària de Mercè Rodoreda incideix sobre la psicologia dels personatges. Estàs d’acord amb aquesta asseveració? Explica per què.
4. Què destacaries de la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat? Reflexiona, sobretot, entorn de les novetats en la tècnica literària i del context sociocultural.
5. Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
6. Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra fins a finals dels anys 70.
7. Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere poètic.
8. Explica les característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.
9. Descriu les característiques bàsiques de la poesia actual.
10. La poesia de Miquel Martí i Pol ha aconseguit un gran ressò social. Explica-ho i raona-ho.
11. Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
12. Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
13. Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
14. Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món audiovisual.
15. Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.
16. Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat contemporània. Explica-ho.
La segona qüestió serà oberta, tot i que vinculada amb el text de l’opció triada. En general, servirà perquè l’estudiant produïsca un text (al voltant de 150 paraules) en què mostrarà la seua competència comunicativa i, segons els casos, la seua capacitat per a
Proves d’accés a la Universitat, pla 2010
donar una opinió raonada, per a reelaborar informació pròpia i la que puga fornir-li el text, per a connectar el contingut del text amb lectures i amb experiències pròpies, etc.
Si el text de l’opció triada és literari, aquesta pregunta podrà consistir en un comentari expositiu i argumentatiu sobre algun aspecte que vincule la literatura amb la societat i amb l’experiència personal: reflexió sobre l’adaptació d’alguna obra literària al cinema; reflexió sobre la creació literària personal; reflexió sobre els propis hàbits lectors (literatura, premsa, còmics, etc.); ressenya crítica sobre una lectura; redacció d’un text narratiu connectat amb el contingut del text de l’opció triada i basat en experiències pròpies, etc.
Si el text de l’opció triada no és literari, aquesta pregunta podrà consistir a elaborar un text de característiques i de tema semblants però basat en informació pròpia; valorar el contingut o les opinions del text de l’opció triada; redactar una crònica sobre una pel·lícula de temàtica connectada amb el text de l’opció triada; etc.


2. Criteris generals d’avaluació

1. Comprensió del text
Puntuació: 3 punts
a) Descriure el tema i les parts bàsiques del text. (1 punt)
b) Resumir el contingut del text amb una extensió màxima de 10 línies. (1 punt)
c) (0’5 punts)
d) (0’5 punts)

2. Anàlisi lingüística del text
Puntuació: 3 punts
a) (1 punt): si es desconeix la resposta d’un dels ítems sobre pronunciació, cal deixar-la en blanc, ja que, si la resposta és incorrecta, descompta el valor cor-responent.
b) (1 punt)
c) (1 punt)
3. Expressió i reflexió crítica
Puntuació: 4 punts
a) (2 punts)
b) (2 punts)

Criteris de valoració de l’expressió escrita
En els apartats de Comprensió del text i d’Expressió i reflexió crítica, les respostes es valoraran més positivament si responen amb precisió la pregunta, expressen amb claredat i ordre les idees i els conceptes, es presenten ben estructurades (paràgrafs, signes de puntuació, connectors discursius) i demostren un bon domini de la normativa gramatical i de l’expressió lèxica.
Si la redacció presenta errors gramaticals i d’expressió, es descomptaran 0’05 punts per error. Les faltes repetides no es comptaran (p.e.: del home/del home o Castello/Castello, 1 falta; però, del hort/del home o Castello/qüestio, 2 faltes). El descompte es farà per preguntes. Si en una pregunta el descompte per errors supera la puntuació de la pregunta, la puntuació serà 0.


diumenge, 14 de setembre del 2014

TRES UNITATS DE LITERATURA FETES

DESCRIU ELS ASECTES MÉS IMPORTANTS DE L’OBRA TEATRAL DE MANUEL DE PEDROLO

INTRODUCCIÓ.
Dades biogràfiques:
● 1918-1990, Aranyó -  Lleida
● Fill de família rural noble però arruïnada
●  El 1979 és Premi d’honor de les lletres catalanes. El 1990 Mor a Barcelona.

ETAPES:
1. TEATRE SIMBÒLIC
1954: Els hereus de la cadira
1956: La nostra mort de cada dia
En Els hereus de la cadira, es pregunta: per la solidaritat humana, el conformisme,
l'afany de revolta, la recerca de coneixement, la incomunicació, la mort i la transcendència.
2. TEATRE DE L’ABSTRACTE
Teatre de l'absurd: En Cruma es planteja el problema de l'autenticitat humana des de premisses existencialistes i nihilistes: com més autèntic és l'home més incapaç es mostra de comunicar-se amb el món exterior. Això duu a l'aïllament i a una pèrdua de la realitat.

Realisme èpic. Són personatges entre els quals falla la comunicació. Habiten en un món tancat, que els separa de l’espai exterior i, en aquesta situació, reaccionen de dues maneres: alguns s’hi acostumen i accepten la situació a causa de la por que tenen a tot el que no coneixen; altres es rebel·len i intenten enderrocar els murs de la seua presó i l’escorcollen i l’amiden, però sembla que acaben fracassant. – Homes i No
3. TEATRE VERISTA
En realitat, davall la tècnica del teatre de l’absurd, hi ha una reflexió filosòfica sobre la condició de l’ésser humà i sobre la llibertat: responen a una acció de denúncia contra la injustícia, contra l’intent de genocidi cultural i polític.

Acompanyo qualsevol cos, Bones notícies del Sister, L'ús de la matèria

CONCLUSIÓ
En conclusió, podem reconéixer en la seua obra teatral la tasca d’un escriptor compromés en la defensa de la seua cultura; la influència del teatre de l’absurd, i de l’ existencialisme. Mostra la lluita contra el feixisme opressor.













JOAN FRANCESC MIRA HA REFLEXIONAT EN ELS SEUS ASSAJOS SOBRE LA NOSTRA REALITAT CONTEMORÀNIA. EXPLICA-HO.

INTRODUCCIÓ /CONTEXT
Joan Francesc Mira (València, 1939) és un humanista: va estudiar Filologia Clàssica i es va especialitzar en grec. Interessat per la cultura italiana, és un gran coneixedor de la literatura romànica medieval. Destaca la seua obra de reflexió sobre la situació de la llengua i del poble valencià.

ESTIL
            Ha aprés de Fuster els recursos essencials del gènere: suggereix i argumenta amb gràcia, utilitza molt bé la ironia i és un veritable mestre de l’adjectiu.

ORGANITZACIÓ DEL TEXT ASSAGÍSTIC
Mira ha tractat els seus assajos amb una frescor singular. L’article d’opinió és, en les seus mans, un assaig en miniatura
Característiques:

  1. És un gènere literari a mig camí entre la narrativa (literari) i l’argumentació (periodístic).
  2. És de tema lliure i sol ser breu.
  3. És plenament subjectiu.
  4. La finalitat és moralitzadora. Tracta de fer reflexionar el receptor amb temes d’actualitat.
  5. Barreja el registre formal neutre i el col·loquial.

ASSAGISTA I ARTICULISTA

Temes com el nacionalisme, la relació entre la cultura i el poder, la creació i l’evolució de els identitats i dels símbols que les conformen, la importància de les llengües per tal de crear la consciència col·lectiva i la possibilitat de manipular tots aquests elements en benefici d’interessos molt concrets, ocupen una part considerable del treball de Mira. L’eix genèric d’aquestes reflexions és la complicada qüestió de la identitat i totes les conseqüències que se’n deriven, especialment el seu ús polític.

            És un escriptor plenament arrelat al país, conscient de les seues virtuts però també de les seues mancances, que observa la societat valenciana amb una mirada madura,

CONCLUSIÓ

Els coneixements antropològics de l’autor li resulten molt útils per analitzar qüestions fonamentals allà on altres només veuen aspectes superficials. Quan observa un poble, un territori o un costum, Mira compara allò que descriu amb allò que passa al nostre país. Si observa coses que no tenen comparació amb els costums locals ho constata amb enveja, sorpresa, ironia o curiositat.



LA PRODUCCIÓ LITERÀRIA DE MERCÈ RODOREDA INCIDEIX SOBRE LA PSICOLOGIA DELS PERSONATGES. ESTÀS D’ACORD AMB AQUESTA ASSEVERACIÓ? EXPLICA PER QUÈ?

INTRODUCCIÓ/ CONTEXT

Escriptora autodidacta i contemporània més important que va nàixer a Barcelona (1908-83). Va conrear el periodisme amb col·laboracions polítiques i culturals. A més va a haver d’exiliar-se a Ginebra per recolzar la República.

ANYS D’APRENENTATGE

El tret característic més important és la frustració de la dona protagonista.
Aloma: Aloma és la novel·la psicològica més important de Mercè Rodoreda, en què es tracten les relacions entre un home madur i una dona jove.
LA TRANSICIÓ: LES NOVEL·LES PSICOREALISTES (exili)
El 1962 va publicar La plaça del diamant.
Tracta sobre una dona de les classes populars i les seues limitades possibilitats de visió i de comprensió dels grans esdeveniments col·lectius que va haver de viure. La narració es centra en la psicologia de la protagonista, en la seua història d’opressió i de soledat i no en la Guerra Civil. Les tècniques del monòleg interior i l’ús indistint de l’estil directe i indirecte donen com a resultat una prosa evocadora i poètica. 

MADURESA: LA NOVEL·LA I ELS MITES (1967-1974)

Mirall trencat, publicada l'any 1974, recull la vida de tres generacions de la família imaginària dels Valldaura.
Es tracta d'una obra coral on un seguit de personatges lligats entre si pels llaços familiars i personals ens expliquen una ciutat, Barcelona, i una època, la d'abans de la guerra civil. Rodoreda S'hi troba el reflex del seu món d'infància amb el seu avi i al jardí de la família. L'obsessió de Mercè Rodoreda pels jardins la portà a dibuixar tot un escenari natural estretament relacionat amb l'escenari del xalet dels Valldaura a la part alta de Barcelona. De tots els personatges que apareixen a la novel·la, els de femenins destaquen per la seva complexitat i rellevància. Els símbols més importants són: el jardí el mirall que reflecteix el pas del temps; l'aigua, símbol de la natura creadora i la destrucció; les joies que expressen la bellesa i riquesa, l'amor i la rata.
CONCLUSIÓ
Per tot el que hem exposat, podem concloure que, efectivament, la producció narrativa de Mercè Rodoreda incideix sobretot en la psicologia dels personatges.